- Marga Tarragó - soprano
Des dels 17 anys que em van animar a cantar en una coral, sempre recordo els primers concerts amb una mica de neguit (tot s’ha de dir), però gaudir del joc de veus que pots crear i participar tot cantant és una vivència que m’ha animat durant tot aquest temps, i ja en fa 30 d’anys.
He format part de diferents corals: grans, petites, més serioses i per passar l’estona, però en totes ens uneix les ganes de cantar i poder transmetre el sentiment que sents quan interpretes davant la gent que escolta.
Des de fa 8 anys canto en el Cor Drassanes, un cor que justament no sé com classificar; tal com he fet en el paràgraf anterior, jo l’anomenaria “cor singular”; una coral que va néixer dins l’ambient laboral, penso que no gaire corrent, potser! Singular tant per les poques hores d’assaig que podem dedicar-nos a la setmana, com pel nivell musical de tots nosaltres. El Quim, el director, gràcies a la seva mà esquerra i sobretot amb les dues quan ens dirigeix, treu de nosaltres tot el que necessita perquè cantem i fer-ho el millor possible, així quan arriba el moment del concert, tots plegats hi posem, a més dels cinc sentits, un sisè prodigiós que ens ajuda a fer una actuació molt encertada i satisfactòria.
No cal ser un professional o un artista, només sentir la música i fer el petit esforç d’estudiar-te les partitures i escoltar les peces i cançons; actualment tenim molts mitjans per aprendre ràpid. També requereix una mica de voluntat per assistir als assaigs, però sempre ho trobaràs compensat el dia que finalment arriba el concert.
Una de les coses per les quals continuo cantant és la sensació de satisfacció i, fins i tot, una pau interna que em creix i em compensa moltíssim després de cantar. Us encoratjo a tenir aquests sentiments.
* * * * * * * * * *
- Josep Maria Nin - baix
Deu anys fa que compartim
plegats, l’art d’aprendre
a cantar.
De mica en mica i sense solfa,
un migdia per setmana, ens reunim
amb en Quim,
que és el nostre mestre,
el nostre guia, el nostre company,
el nostre amic.
Va convèncer-nos un dia,
als despatxos de Mallorca,
que podíem ―qui ho diria!―
fer servir la nostra veu,
més enllà d’enraonar,
per fer quelcom més bonic,
com ara, fer un amic.
I vam entonar l’Stella i el Tourdion,
el Noi de la Mare, el Sense Vent
i també Joia en el Món.
I així vam arribar a fer-ne
més de cent sense perdre el son.
I vam saber encomanar la nostra il·lusió
a altres companys de Cultura
i també de més enllà.
I així van afegir-s’hi nines i nins
de Santa Madrona, de la Banca, del Moja,
de Sant Jaume i també del Marc.
I hem après i hem gaudit
i hem desafinat i afinat
i hem rigut ―i molt!―
als assajos al Marítim,
als concerts i als sopars,
amb santa Àgata i amb santa Eulàlia,
amb sant Pere i amb sant Pau del Camp.
I ara junts som aquí per celebrar
que deu anys fa que vam començar.
Que d’aquí a deu més continuem tots junts
amb moltes ganes!
Llarga vida i salut per al nostre, estimat,
Cor Drassanes!
* * * * * * * * * *
- Lo baritó esgaripaire - baix/tenor
ASSAIG DE CÀNTIC A L’ASSAIG
Com us ho podria dir, perquè us fos senzill, i us fos veritat... hi ha una manera fàcil per desconnectar del tot de la fenya, per dixar los neguits de cop una estona, gairebé sense voler. Tot d’un plegat et trobes amb una colla de companys i companyones, majorment de tasques al servei de la ministració, algun empresari i tot, i s’ho fem tots junts.
Comencem a respirar pel melic i més avall i tot. Estiraments i recargolaments. Continuem ja per grups. Uns cap amunt. D’atres cap avall. I aviat mos comencem a elevar del tot. Se senten onades de so i de tot plegat –de vegades depèn del desodorant- més fortes i més fluixes. Algú que esgaripa de seguida (sempre el mateix) i el cap de colla l’ha de reprimir. Un altre que grinyola (aquest o aquesta és variable) i què hi farem. Continuen les sensacions, a voltes tènues i subtils, adés potents, amb un fons de bordons.
Lo temps s’esmuny i los plaers se succeeixen. Los cants, los esperits i gairebé los cossos que leviten i que ballen enlaire, talment un papalloneig de colors, d’efectes timbrats diferents dels dels estancs. Bellugueig de flors i violes, flaires de llimones i romaní, aparicions de beutats de qui só amorós, d’abrils en la faç de missenyora mestressa, de dames de Mallorca i d’Aragó, de clams de festa i de guerra, de cançons de bressol de Coventry, de Margaridetes en prades verdes i florides, d’himnes a la nit a muntanya, d’estels resplendents, ...i també planys per rossinyolets canigonencs difunts, i precs a la senyora dels cims en la mort d’un companyó a la muntanya.
No és pas ni Sodoma ni Gomorra, com en algun moment algú haurà malpensat, ni una flipada col·lectiva amb lo fruit dels cascalls i les roselles, com algú atre sospitarà per les al·lusions a efectes al·lucinògens.
Tot cantaire, corista o orfeonista haurà entrellucat a què es refereix lo qui subscriu. Lo damuntdit es tracta ni més ni manco que de sensacions enmig d’un assaig o cantada del cor Drassanes o de qualsevol atre.
Que junts hem caminat, amb la joia junts. Que junts hem dixat les penes i los neguits de l’ardu treball del funcionari (i ací que dingú gosi riure), almenys per una estona. Com estimem eixos moments! No sabeu fins a quin punt formen part de nostra vida los companyons i companyones que compartint-los mos han llegut de fer-los faedors!...
...i ara em cal agrair-te tan temps que fa que t’estimo... Cor Drassanes
* * * * * * * * * *
- Rosa Gavaldà - soprano
Va ser per casualitat que la primera setmana d’arribar a la Secretaria de Política Lingüística vaig detectar que dues persones del meu despatx marxaven més puntuals i tornaven corrents... vaig pensar que havien quedat amb algú i tenien pressa i que el dinar els havia fet molt profit perquè encara que acalorades van tornar contentes i això mitjans desembre. La setmana següent m’hi vaig tornar a fixar i al dia següent tímidament vaig gosar preguntar. I la resposta em va sorprendre i en va entusiasmar. Aprofitaven l’hora de dinar per cantar!!! Assajaven una hora a la setmana i després feien un parell de concerts l’any i algun altre compromís.
Jo ja havia cantat en altres corals i ho havia hagut de deixar, però quan vaig veure els horaris, el compromís i sobretot quan els vaig sentir cantar aquell any a l’acte del pica-pica de Nadal on ens van cantar quatre cançons ho vaig tenir clar: era el millor moment per a tornar-ho a intentar. Com a mare no tinc gaire temps per a mi, però d’aquesta manera combinant l’horari laboral i l’afició, sí que era possible tornar-hi.
El meu primer concert al Palau Moja a final d’aquell curs el recordaré sempre i des de llavors porto al cor el Cor Drassanes.
Felicitats i per molts anys!!!
* * * * * * * * * *
- Margarita Alonso - soprano
Cantar al Cor Drassanes
Si la felicitat són moments, jo tinc moments de felicitat quan canto amb el Cor Drassanes.
Són molts aquests moments de felicitat que guardaré sempre en un racó del meu cor.
Felicitat quan comencem a cantar una nova partitura i poc a poc va sortint gràcies a les indicacions del nostre director i del nostre esforç, i allò que de primer sembla tan difícil després és una cançó.
Felicitat d’haver tingut un director tan savi que treu de nosaltres el millor, allò que gairebé no sabem que tenim però que és allà, la facultat de fer musica amb la nostra veu.
Felicitat al recordar aquells moments de tensió i emoció durant els concerts en què les melodies van sortint de les nostres veus, com tantes vegades hem dit, com un miracle, però han sortit i tots sabem que és gràcies al Quim Mañós, el nostre director; hem après molt amb ell.
Impossible oblidar mai haver tingut l’ocasió de cantar en llocs tan emblemàtics i amb tanta història com la Capella de Santa Àgata, L’església de Sant Pau de Camp, Sant Pere de les Puel·les, el Palau Moja i també a l’edifici de les Drassanes de Barcelona on hem assajat des del 2003.
Nervis i emoció compartida, saber que hi ha un grup de gent que durant uns moments sent el mateix és magnífic.
Us ho agraeixo a tots.
* * * * * * * * * *
- Cristina Alvarez - ex cantaire
El meu pas pel Cor Drassanes ha estat breu però suficient per gaudir de la qualitat humana de tots vosaltres. Heu sabut donar una dimensió d'amistat i de col·laboració a un projecte musical que ha anat creixent i consolidant-se gràcies al treball i la il·lusió que hi heu aportat. Com a membre històrica, us agraeixo la vostra acollida i il·lusió, il·lusió que he pogut compartir mentre he format part del grup especial de gent que sou. Moltes gràcies per ser tal com sou i moltes gràcies de tot cor per les mostres d'estimació que em vau fer arribar quan vaig deixar Cultura. Us desitjo el millor a cada un de vosaltres i pel Cor, el millors dels èxits!!
* * * * * * * * * *
- Betlem Vegara - soprano10 anys de gaudi
Sempre m’ha agradat cantar, de petitona (segons m’expliquen), de gran i de més gran. Ho feia només en família, amb la meva mare fèiem un duo, o sola feinejant, però mai m’havia decidit a cantar en un cor. Tot i que oportunitats n’hi havia, cap s’ajustava a la meva “organització particular”.
Ara fa 10 anys, gent amb qui treballava (alguns i el Quim) van decidir formar un cor. M’hi vaig apuntar de seguida. Assajàvem a la feina a l’hora de dinar (això no ha canviat gaire) i sempre em va semblar que sonava bé, què bé sonava! Com m’agradava! Com fruïa! fins i tot m’emocionava cantant, i encara m’emociono. Quin plaer sentir altres veus que s’ajunten amb la teva per produir aquell so que, tot i les seves imperfeccions, és únic. Els companys van anar canviant, la direcció va continuar ajustada, perfecta.
Ara, Quim, als 10 anys ens dius que vols plegar algunes partitures. Jo vull agrair-te el que tan generosament m’has donat: el bon fer, la paraula justa, el somriure oportú, la comprensió, l’encoratjament i la dedicació. I vull agrair també als companys tots aquests anys d’assajos i concerts en els que hem gaudit d’aquest plaer dels déus.
Quim, bon vent per a la barca nova. Companys, la música segueix.
* * * * * * * * * *
- Montserrat Canela - ex-cantaire
Vaig cantar al Cor Drassanes, quan encara no es deia així, i per pocs
mesos, el cor havia comencat com el cor de Politica Linguistica i jo en
tenia noticia perquè la Isabel Campos, que en aquella epoca estava destacada
a Politica Linguistica fent d'arxivera, hi cantava i me'n parlava. Quan
Politica Linguistica es va instal·lar al costat del Palau Marc i el Cor va
comencar a assajar a Santa Monica m'hi vaig apuntar de seguida. Recordo els
assatjos com un trencament de la rutina diària, un moment per cultivar
l'esperit, per deixar-se portar per la música i el plaer que comporta cantar
amb altra gent que comparteix el mateix gust. La coral era una manera també
de contribuir a millorar l'ambient del Departament que, en aquell moment
estava particularment baix. No puc parlar dels concerts perquè vaig marxar
de Barcelona abans de la data del que hauria estat el meu primer concert,
però sé segur que si hagués continuat treballant al Departament de Cultura
encara cantaria al Cor.
Feliç aniversari a tot el cor i al seu director!
* * * * * * * * * *
- Maria Batllori - contralt
Sovint em pregunto com és que us sento tan a prop.
Faig recompte i ja comença a fer temps que compartim un temps, un espai. Des d’aquell primer dia, ja fa vuit anys, lentament he anat entrant en un món màgic i desconegut fins llavors per mi, i que ha connectat amb alguna cosa tan profunda que em costa d’explicar. La música ha anat teixint, poc a poc, lligams entre nosaltres, complicitats i tendreses... les nadales al Marès, les rialles dels moments més lúdics, la fascinació d’aquells instants que hem estat una sola veu, tants llocs per recordar: Santa Àgata, el Moja, Sant Pau... un estiu rere el altre els nervis dels concerts, els somriures d’ànim mutus, la generosa tranquil·litat del Quim, la seva empatia amb nosaltres, la seva manera tan especial d’entendre i explicar-nos la música. Sí, tot això i moltes altres coses són les que ens han anat unint. Amb el Cor Drassanes he conegut una nova sensibilitat, i hi he fet amics importants, d’aquells que sé que m’acompanyaran ja sempre. Ara ja no entenc la vida sense cantar.
Sí, i m’adono de com us sento de prop.
* * * * * * * * * *
- Salvador Sorrosal - baix
Vaig unir-me a la coral quan ja portava uns pocs anys de rodatge, per dos fets circumstancials, el primer perquè en una revisió mèdica de la meva gola sovint enrogallada em recomanava que l’exercités sovint tot cantant davant del mirall o a la dutxa... tot plegat molt prosaic...
El destí va voler que en un dels molts trasllats que el CPCPTC va sofrir durant la seva singladura, ens portés a compartir edifici al passeig de la Banca, amb els companys de Política Lingüística. Ells havien format la coral Drassanes, i alguns companys de Cultura Tradicional ens hi vam apuntar.
El destí té aquestes coses, i el resultat ha estat una experiència meravellosa, única. Cantar al cor té unes vivències molt especials, sovint plenes d’emoció. Us haig de confessar que a vegades gairebé em venen les llàgrimes als ulls i se’m trenca la veu, algún cop m’ha passat en els concerts .... (pssstt... no li digueu al Quim).
Actualment hi ha un parell de cançons que em produeixen aquest efecte cada vegada que les cantem, la Signore delle cime, i també l’Hymne a la nuit. Quan les tres veus canten aquelles estrofes –que els baixos escoltem en silenci- de: J’aime ton manteau radieux... i Sois compatisante pour lui... Es crea aquella harmonia tan especial, tant subtil que m’emociona profundament. Quan els baixos hem de reprendre la frase: Ton calme est infini, ta splender est immense... L’emoció m’ennuega i sovint no puc articular paraula....
Veieu perquè dic que cantar a la coral és una experiència singular i única.
Gràcies a totes i a tots que cada dia feu i fem possible aquest miracle, i en especial al Quim. Gràcies.
* * * * * * * * * *
ploraré sobre el teclat.
