7 de març 2009

Un nou concert d'una coral amiga...

Ja sabeu que alguns de nosaltres, cantaires del Drassanes, també participem amb la Coral Espígol que dirigeix el nostre anterior director, en Quim Manyós.

Ahir, divendres 6 de març, la Coral Espígol va interpretar un nou concert a l'Auditori de la Biblioteca "Jaume Fuster", dins el XIè Cicle NITS clàssiques a Gràcia, que organitzava l'Ajuntament de Barcelona.

El concert va tenir una segona part amb l'actuació del "Quartet La Negrina". Un quartet de joves intèrprets amb unes bones veus que s'han unit per gaudir interpretant Chansons, Madrigals i Villancicos del segle XVI.
El seu lema: Mas vale trocar plazer por dolores que vivir sin amores.

Aquesta melodia tan maca "Mas vale trocar..." de Juan de la Encina, que tots vosaltres recordeu molt bé per haver-la interpretat diverses vegades en el nostre cor, l'he volgut recollir en una filmació que podeu escoltar aquí sota.

video

* * *

Podeu llegir la crònica completa del concert aquí...

1 de març 2009

El pi de Formentor


El Pi de Formentor


Avui, tot remenant entre les moltes músiques que tinc guardades al meu PC per tal de reorganitzar-les, he retrobat aquesta meravella de cançó de la Maria del Mar Bonet, que sempre he trobat esplèndida.

Sobre un bonic poema de Miquel Costa i Llobera, la cantant va construir una cançó amb una força poètica i musical d'una gran qualitat i d'un gran sentiment. A mi sempre m'ha entusiasmat i vull que també la pogueu compartir...

(si voleu llegir la lletra del poema, cliqueu aquí..., o també la podeu seguir directament a sota del reproductor)



El Pi de Formentor

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

(Versió de 1907)